Bé, aquesta us anticipo serà una crònica llarga, però una cursa com aquesta amb 106 edicions fetes, bé s’ho mereix.
A mitjans d’abril es van obrir inscripcions pel Championnat du Canigó, i com van cares, ràpidament ens vam inscriure el Carles, el Pep, la Mireia, l’Alba i jo. Aquest any veient com m'estava anant la temporada tenia moltes ganes de fer-la, les bones marques i els bons resultats i bones sensacions eren una motivació important. Però molts entrenos, molts qms acumulats corrents i en bici, i altres temes van anar fent que anímicament cada cop tingués més ganes de que passes la cursa, i físicament el mes de juliol ho vaig notar. Cada dia costaven més fer els entrenaments, cansament acumulat, moltes hores per pensar m’estava afectant massa, no deixant-me gaudir d’allò que més m’agrada, córrer. Les cames no responien, abans, durant i desprès de l’entrenament sempre tenia la mateixa sensació, no vaig, estic molt cansada, no tenia bon rollo per fer la cursa, fins i tot el mateix dissabte previ a la cursa em vaig plantejar no anar, no tenia ganes de patir i darrerament era el que feia. Però llavors algú em va dir que havia de fer-la i gaudir de la muntanya, i vaig triar anar a fer-la d’una manera diferent, mirant de no patir excessivament però intentar agermanar-me amb la muntanya i amb les sensacions que m’aporta. Així que amb 15 dies previs de patiment, dissabte finalment lligo on i com anar a dormir, a casa de la Mireia dormirem, i soparem a cal “iogurtero”, amb la Marian (que també farà la cursa), el Jaume i la seva filla. Finalment els que ens abandonen en aquesta aventura, un per lesió, l’altre per falta d’entrenament són els Gras. Bona decisió si pensem en el que en uns 20 dies tindrà que fer.
Tot just arribem trobem la taula parada, un plat d’espaguettis a la carbonara, formatges variats, amanida i un filet, i per postres iogurt seran la nostra font d’energia per la cursa, a la xemeneia vam agrair el magnífic sopar que uns magnífics amfitrions ens van oferir. I cap al llit, 10:30 h, i no tinc son, penso demà ho pagaré, a les 4:45 quan soni el despertador.... però finalment m'adormo prou ràpid, ostres, i el despertador sona encara més ràpid, ja és hora. Amunt, la Mireia ja ha preparat cafè, torrades per esmorzar, però jo prefereixo el meu parell de iogurts amb cereals, i cafè. Arriba el Carles, puntual, sembla estrany, deu de ser la pressió de la cursa....i marxem, repasso mentalment portar-ho tot, si ja podem marxar.
El viatge tot i les corbes de la carretera, es fa ràpid i no em marejo J, pel camí ja es veu que el sol brillarà poc avui, boires altes, baixa, no deixen veure els estels, i una temperatura suau anticipa el que més tard passarà, pluja. Arribem a Vernet les Bains, busquem aparcament i el Toni, que estoicament s’ha aixecat com nosaltres i aguantarà des de primera hora fins el final és el dipositari de les claus per quan arribem, fins d’aquí unes quatre hores el primer no arribarà i unes 6 hores pel darrer. Anem a buscar pitralls, i sens escalfar cap a la sortida. Molta gent, però l’ambient fred, la temperatura és suau i abans de sortir ens avisen que a la xemeneia fa molt vent (ains..... ). A la sortida les sensacions són com les darreres setmanes, de molt cansament així que amb la mentalitat de no patiment tinc clar que començaré a caminar abans i no esgotaré les forces abans d’hora. Ens desitgem sort i tres dos un sortim, cada un agafem el nostre ritme ja de sortida. Són les 7 del matí i sembla estrany veure tanta gent pel poble animant. Bufff he sortit molt endarrere, però cap problema, és molt llarg, falta molt i no m’haig de preocupar per això, escoltar el meu cos serà avui el meu principal objectiu, 34 kms amb 2.150 mts de desnivell donen per molt. Marco un ritme correcte i començo a passar gent, ui aquesta no és la russa???? Merda, això vol dir que estic anant molt ràpida, i ho pagaré, així que tranqui, les cames les noto bé, però acabem de començar, no cal estressar-me. L’he passat en una baixadeta, però ella em torna a passar pujant. Jo al meu rollo, si puja una mica més camino, si no corro, però amb seny ara per ara em sento bé.
Primer avituallament Coll de Jou, és fantàstic com animen i crec entendre que vaig la 5. Allà davant va una altra noia, acompanyada, no apreto, però mantinc i l’atrapo, la passo i continuo, arribem a Merialles, aquí toca prendre’s un gel, aigua, glucosa i una mica de síndria. Fa molta xafogor tot i que el sol apareix i desapareix darrera núvols, i els cims estan tapats, a veure si ens plourà L. Fins el refugi d’Aragó hi han trams que deixen córrer a un bon ritme, però tot plegat, una noia m’avança a un ritme flipant, deu quina manera de pujar. Abans d’arribar al refugi avanço a un noi que em diu que les tinc allà mateix, la segona i la tercera les puc atrapar. Però no m’animo, si fins ara porto les cames al seu lloc, prefereixo continuar així, són 6 kms fins el cim, tot i això penso que tampoc m’han tret tant, guai, i miro i les veig, doncs si estan relativament a prop. A partir del refugi fins el cim el tram no et permet córrer així que en fila india anem pujant a buscar la xemeneia, a més no podem sortir del camí balissat correm el risc que ens desqualifiquin. Ara aviat arribarem al prat on l’any passat un grupet ens feien l’onada a mida que anàvem passant, però ui sorpresa, aquest any hi ha vaques al prat. Normal fot una rasca de collons. El sol surt, s’amaga, bufa aire fred, i el cim no es veu!!! Continuo pujant i la francesa mica en mica es va allunyant, amb la russa mantinc la distància. Ui ja estem a la xemeneia, una mica de tap, tots pugem amb mans i peus, i de cop aixeco el cap i veig que li trepitjo els talons a la russa, està aturada mirant per on pujar, així que agafo per la seva dreta i m’enfilo avançant-la, em segueixen un parell de nois....corono el Canigó tercera!!!! Arrrrrrrrg quin fred que fa, una mica d’aigua i cap a baix falta gent, ara bé un tros xungo i tècnic de nassos, que poc que m’agrada. Sort que ràpidament la temperatura puja, i el vent deixa de bufar, més tard em diuen que a dalt s’estava a 0ºC. Intento anar tot lo ràpida que puc, però al km 20 aprox., m’avança una noia va molt forta, ains aquesta russa no podré amb ella, baixant no segur. Em conformo arribar en millors condicions que l’any passat, i és que sense adonar-me he fet el cim, estic baixant ja i les cames estan responent millor infinits cops millors del que esperava. I arribo al llac, i al refugi de Cortalets, ostres que ràpid, un altre avituallament, més aigua, més síndria, i a continuar baixant, ara venen trams molt atlètics alternant amb corriols, on vaig patir les primeres rampes a veure si aquest any aconsegueixo no tenir-les, fins ara ho porto millor. Així que estiro la passa quan agafem la pista i ja portem 25. A l’agafar el primer corriol, ups s’enrampa la cama dreta. Paro, estiro i a continuar, baixo el ritme una mica ha estat al mateix lloc que l’any passat, però en canvi puc continuar apretant i estirant la passa quan toca, així va bé, molt bé, m’animo a mi mateixa, m’està sortint una cursa collonuda. Comença a ploure, unes gotes, però entrem en un tram de bosc, i pendent més suau, aquí comença a haver més públic, alguns fent fotos en punts claus, i si allà mateix, creuant el riuet, xoffff relliscada i tota dins de l’aigua, i el fotògraf fent fotos i fotos..... al creuar ens trobem una petita grimpada i a dalt de sobte em trobo al Toni, que em diu que falten 4 kms només. Ara si que cada cop trobem més gent animant, “superbe”, “encourage”, picant de mans, són genials, ho viuen i entenen el que estem fent. 4: 2 voltes al circuit, i les cames tot i que estan cansades, van força bé. Darrer avituallament, així que com en tots m’aturo, aigua i síndria, a aquestes alçades, ja està tot fet, només toca deixar-se caure els 2 darrers kmssss. Entrem a l’asfalt aquest tram es fa dur, sort de la gent que contínuament està animant, només puc aixecar la mà i somriure agraint els ànims, ara ja si que estic desitjant arribar, i així és en un moment estic a la darrera baixada, corba a la dreta i la plaça. Tothom animant i escolto al Carles cridar, i el meu nom quan creuo l’arribada, 4ª i molt bones sensacions, puc caminar i respirar!!!!. Em pengen la medalla i a buscar coca-cola, síndria....però abans veig al Carles, ens abracem, em felicita i em diu el temps 4h 23’, increïble 25 minuts menys que l’any passat, i no tinc necessitat de posar els peus al bidó amb aigua freda.
Assimilo una mica que he fet, i mentre desfem una mica de camí sortint del poble, esperant als altres, veig com entra la russa, ostres i llavors qui m’ha avançat baixant, miro la classificació Anna Comet, vaja, quina crack, la segona Sandrine i la guanyadora la Laia Andreu, que ha anat amb el Carles un bon tram. La gent continua felicitant-me, ara també, això no ho havia viscut mai, i encara ara quan hi penso se’m posa la pell de gallina. Veiem a la Mireia, fantàstic, així que girem cua i anem a trobar-la a la meta. Allà ja estan també la Nuri, la Queralt i els pares del Carles, ara toca esperar a la Marian que no triga massa a arribar, al final fantàstic tots 4. El Carles el mateix temps que l’any passat, però content amb les sensacions que ha tingut al llarg de tota la cursa, la Mireia 6 minuts menys, i la Marian s’estrenava i ha fet 5h 30’, molt bé.
Ara una dutxa, dinar i esperar l’entrega de premis, un vitrall amb la silueta del Canigó com a trofeu i una motxilla d’obsequi. Ja podem tornar, anem a buscar el cotxe, i el Carles em comenta que està content que s’ha retrobat amb les sensacions en cursa de cara al UTMB. Jo també estic contenta, he recuperat el que darrerament havia perdut ;-)
Continuaria però ja és massa llarg, no val la pena, ara post-cursa, encara avui tinc molèsties als quàdriceps, però no m’amoïno. Ja ho tinc. Ara descansar uns dies i ja tornaré.
